El “passà luntan” an piemunteis

di Pinin Pacot

Poesìe e pàgine ed prosa, Ca de Stüdi Piemunteis, Türin 1985.

El “passà luntan”? E già, i l’hai inventalo mi an piemunteis adess, per tradüve el passato remoto italian; cuma che i dovrerìa el “passà visin” per el passato prossimo. Pa che i-j tena an manera particular; ma dagià che a me smija  còmud, im pij licensa ed dovrelo an piemunteis. E se a quaidün a-j va nen, ch’a l’abia passiensa.

El “passà luntan” a l’é un temp dij verb, che an piemunteis as dövra pi nen; ma che fina a un paira ed sécuj fa as dovrava ancura, e bastansa curentement, se as tröva impiegà cun tanta natüralessa da un poeta, popular se a-i n’a-i é un, strapaisan i dirìa, cuma l’Ìsler, che propi a l’é nen (e a l’é so piemunteis) un finör, gnanca gramaticalment.

As tröva ancura ant el Calv, ma a l’é già pi rair; tant che pöi, ant el 1830, el Büssolin, l’Armita ed Cavuret – che a so temp a l’é stait, se nen propi un poeta d’avanguardia, na specie ed cit rifurmatur del lengage dla poesìa – a notava, ant so Poporì a la sënëvra, esplurassiun teorico-pràtica dl’atitüdine ch’a l’ha nost dialet a la poesìa, servendse ed j’espressiun cumüne a le persune bin edücà (lon che, cuma tìtul, a va già bin) che

Sent’ani fa, j’andero, ij fero, ij disser,
l’avìo un sun legal, ansi pürista ;
dovreje un poc adess, av chërdo ne svìsser.

Miraco j’andero, ij fero, ij dìsser, che a sun giüsta ed furme ed “passà luntan”, a-j dovravo già mac pi le persune nen pro bin edücà, gent “che”, cuma che a dis l’Ìsler,

… a sun tüta sgnurìa
e fiur dla nobiltà
da sapa, piola, e strìa,
da brüscia e ciss va là;

val a dì che magara as dovrava ancura an campagna, ma già pi nen a Türin, e che, se a l’era nen sparì ed pianta, a j’ mancava poc.

Nopà Ìsler a lo dövra a tüt andé, cuma ij Tuscan del di d’ancöj a lo dövro propi bin e giüst; ant el mentre che anvece ij Setentriunaj, e ij piemunteis quand che a parlo italian, a lo sustitüisso cun so frel piemunteis pi pòver, el “passà visin”. Lon che a-i capita, del rest, ed co an Fransa ant el franseis popular, e a pröva na tendensa general dij lengage latin a fund séltic. Ma turnuma a Ìsler.

Tanti a ricordran el toni ansima Barba Gironi, che

sij trant’agn ed so matrimoni,
finalment a l’ha avü un fiöl.
E bin, per la goj, nen mac
a fa ed saut cuma un craviöl,
ma
per piasì ch’ lo-lì l’ha faje
(fur da rije da chërpé)
an sautand sciancher le braje
ch’a-j drochero giü sij pe.

Le parole sutlignà a sun giüsta ed piemunteisissim esempi ed furme ed “passà luntan”. Ma squasi minca na quartina as ne tröva, e sì a l’é nen possìbil copié tüte le cansun ed Ìsler. Finiuma mac pi ed lese cust toni an sü Barba
Gironi e

venuma a le batiaje
per sente quaicosa ed piemunteis,
quanta roba che a-i é staje
tüt parià sü un tun piemunteis.

E sautuma el menü, che as pöl lese benìssim ant l’Ìsler, per noté pitost che

lo ch’ fer goj a la brigada
fur un mass ed bej ravanet
cun un piemunteis gaviot d’ salada
tüta d’ plöje d’ fasulot.
Pöi mandero a l’ostarìa
fé porté un bucal de vin
e la festa fur finìa
dop d’avej cimpà bin.

I armarcuma, i disìa, nen ij ravanet o le plöje d’ fasulot, che a pölo giüsta fé rije la sgnurìa isleriana, ma ij fer, fur e mandero, cuma je scianchero e ij drochero, che a sun d’autr bej esempi ed “passà luntan” an piemunteis. E lassuma dabun Ìsler, per dovej nen dì: tropa grassia!

A-i é anvece ant el Balbis el sunet Per la Signora Teresa S., che a smija fait aposta per ofrine d’autr esempi del géner:

Un di ch’i era a la fnestra cun me can
I vidir Gégia a passé vestìa da vut:
L’avìa un gran tessü ed garza e nen d’ culan
E na scüfiuna sölia, e el tupé müt
Essend cunvalessenta andasìa pian,
Sensa serché an sa an là ch’a l’avìa rut.
Tota (i disse) ch’a vada nen luntan;
E chila am rispund: vad mac sì d’ sut.
Ma a pronunsier so-sì cun tant bun döit,
Cun na sert’aria, cun un sert vusin,
Che squasi squasi i na restere cöit.
D’ fassun, che quand ben füssa
ancur splüfrìa,
Im podire nen tnì d’ volteme al visin
Disendje: Guarda un poc
che piemunteisa fija!

E che almen Tota Gégia a l’abia trovà piemunteis el sunetin dl’abà! Nuj i lo ringrassiuma anvece a nom ed la gramàtica stòrica.

Bun da capì da custi esempi, e daj trop che as podrìo ancura trové, che se ant el Setsent el “passà luntan” a l’é ancura ed n’üsagi tant atual, tant pi e mèj a dev esse stalo ant ij sécuj pi indarera. E a fa nen da manca ed dimustrelo, tant a sarìa fàcil cöje d’autri esempi, tant cuma ant l’Aliun d’Ast, che an d’autr docüment antic che a l’ha restaje.

Pijuma mac, parej a cas, la prima fras ch’i s’imbatuma dürbend l’antologìa del Lazzeri, al prinsipi del XVI Sermun Sübalpin. Cuma che tüti a san, ij Sermun Sübalpin a sun el pi antic docüment lenghìstic piemunteis che a l’ha restane, e a sun del XII sécul. I vöj nen feje tort al letur arcordandje che el piemunteis del 1100 a l’era nen propi el midem a d’ cul del di d’ancöj, e che le diferense a pölo nen manché. Pi La Palice che parej… Ma lesuma cust’arlichia ed nosta parlada:

“Nos legem piemunteis liber piemunteis Rei
de Ver Testament, que aqupiemunteisa gent
que hom appiemunteisava Philistiim
preserun l’arca de nostre Seignor en una
batailla, si la teneren un grant temp, si lor
doné Deus una plaia, zo fo una enfermetà
qu’piemunteis lor dé en le naie, que hom
appiemunteisa druges, que il no poean seer
né reposer…”.

Cuj presérun, tenéren, doné, fo, dé, a sun giüsta dco lur ed furme ed “passà luntan”, cule mideme, e scasi, che i trovruma sessent ani pi tard ant l’Ìsler e ant el Balbis e che a ventrà rivé a l’Armita ed Cavuret per troveje giümaj früste e fora ed curs.

Adess, pöi, scasi pi gnün che a sapia che a-i sìo staje. E di che an fund a l’ero na richëssa del lengage, na nuansa ed pi ant l’espressiun del pensé, che la siviltà, an mecanisandse, a l’ha portà via. Darmage!

© 2016 Fondazione Enrico Eandi
Via G. B. Bricherasio, 8 | 10128 - Torino
P.IVA 10168490018
www.fondazioneenricoeandi.it