Ümanità ed na questiun demogràfica

di Pinin Pacot

Poesìe e pagine ed prosa, Ca de Stüdi Piemunteis, Türin 1985

Nui, che i suma Piemunteis, che i parluma e i scrivuma an piemunteis, e che i sentuma l’orgöj e l’onur d’esse piemunteis, cun la midema forsa che i sentuma l’onur e l’orgöj d’esse italian, – i voruma nen esse campanilista.

I sentuma e i capiuma che el problema dl’imigrassiun, da d’autre regiun d’Italia, ed gent che a ven sì anté nui cun la speransa ed trové ed travaj e el pan e la dignità d’om, che a trövo nen a sua ca, a l’é nen un problema, che as pöda liquidesse cun na drolarìa o cun na finta indiferensa, che a sterma mac n’iritassiun egoista.

Ma a l’é un problema seri e cumpless, che a va abordà cun cussiensa e cumprensiun, suta tüti ij so aspet, stòric, econòmic, sossiaj, polìtic, ma pi che tüt, üman.

Stòric, perché a l’é na cunseguensa lògica del moviment ünitari, che a l’é incaminà cun el Risorgiment italian, che nui per ij prim i l’uma vorsü sent agn fa, e che a tröva adess sua cunclüsiun natüral e necessaria; econòmic, perché el pan e el travaj l’om a va a sercheje an anduva che a sun, e anduva che a j’ tröva as ferma e a tira sü sua ca. E lassuma püra sté, per adess, j’aspet polìtic e econòmic, che, essend secundari e determinà da le situassiun econòmiche, a finisso per trasfurmé, an forsa ed sua natüra particular, el problema central ed la fam, an strüment per la realisassiun dij so ideaj o ed so büt del moment. Ma l’aspet pi aut e pi profund a l’é sempre cul üman e a l’é propi cun un sens sincer d’ümana solidarietà (nassiunal, cristiana o social, che as ciama corna che as völ) che a va stüdià, aprufundì e afrunta.

E, natüralment, sun a l’é ed cumpetensa dl’aministrassiun püblica a tüti ij so scalin; e nui ij fuma fiüsa, lassandje la respunsabilità ed na solüssiun giüsta, onesta e serena, e, insistuma ancura an sla parola e an sel cuncet, ümana, che, fasendje tort a gnün, a-j daga el pan a chi che an n’ha dé bzogn, sensa gavejlo a d’autri.

A nui interessa, anvece, an costa sede almen, n’autr aspet, un poc pi particular del problema, cul del lengage.

A l’é ciair, che mësciandse la populassiun, as devo ed co mëscesse le parole, e trasfurmesse el lengage. An cit, a l’é un poc lon che a l’é capitaje ant le regiun d’Europa ocüpa daj Ruman, e nui i stuma assistend a un quaicosa del  géner, che se a l’ha nen l’istessa importansa stòrica, a l’ha na sua importansa lenghìstica, almen per so caràter d’atualità. A-i é però na diferensa, e forta, che antlura a l’era la forsa militar e polìtica che a impunla un lengage növ a ed populassiun, che, se a vorìo nen resté fora dla vita social del pais, a l’han dovü per forsa amprende el latin e, dop d’avejlo dovrà per ed sécuj, prima ansema ij cunquistatur e pöi antra ed lur, a, l’han finì per desmentié le veje parlade del post.

Si, anvece, is trovuma dednans a ed manifestassiun diferente. Prima ed tüt l’italian a l’é nen un lengage növ, che a vena impunü cun la forsa; a l’é la lengha cumüna a tüit j’element divers ed la populassiun; e se mai, ansema el piemunteis che as trasfurma, a l’é dco l’italian che – parlà e scrivü già anté nui cun na serta pürëssa – as imbastardiss cun l’assimilassiun ed parole e ed manere speciaj d’autri dialet, che a-j sun pi visin per parentela.

I dirai ed pi; an géner la part pi popular ed l’imigrassiun, nen mac a l’ha facilita, ma a se sforsa d’imparé el piemunteis, e se ij pare a lo parlo an manera pitost aprossimativa, ij fiöj, che a van a scola, che a giögo, che as fan amis cun ij morfej türineis, a lo parlo franc bin, cun quaic nuansa ed gerg, che it i-j trovrìe pa na diferensa, se a füssa nen el neir lüstr dij rissulin e l’arvierìa natüral ed custi gagnu fiöj ed meridiunaj. E, disumlo püra, a l’é nen lì el perìcul per nost lengage. Perché ij meridiunaj el piemunteis a lo imparo, lon che a völ dì che ant un paira ed generassiun a finisso per fundse e piemunteisisesse.

A l’é da n’autra part che a ven la mnassa. Da la part ed la gent smorbia, sensa distinsiun ed proveniensa. La gent ed cultüra, o che a chërd d’ess-lo cula dla buna società, che quand che a parla a pronunsia ant el nas, o a pëssia l’esse, o a fa scherziné l’ere, e se a sun ed fumne a parlo ant la gula, parej ed tùrtule an amur; cula gent lì, che a l’avrìa unta ed parlé piemunteis, as varda bin ed parlelo (e cun el piemunteis j’autri dialet, che per lur a sun mac ed dialet) e, cun intensiun, a parla mac italian, l’italian del non ce la faccio, perché che cul a l’é un segn ed vera distinsiun.

E quand che per cumbinassiun as degna ed parlé piemunteis cun la povra gent, anlura at lo farsiss cun un sac ed parole italiane, e suens gnanca piemunteisisà. Per cumpens la custrüssiun a resta piemunteisa. E tüt lon a fa fin, perché as capiss che lur a sun custümà parlé italian, a sun ed n’autr ambient, anduva che as diso ed cose che as pölo mac disse ant vera lengha.

E sa gent, e a-i é ni piemunteis ni meridiunal che a cunta, a l’é cula che a desbela tüt, perché l’esempi a ven da l’aut. Se pöi per asar, tant per badiné, as büto a scrive an vernàcul, de nui lìbera! Auténtic Merlin Coccai, a l’incuntrari.

I vorerìo nen dila grossa, ma a podrìa esse che a Türin a füsso propi ij fiöj dij meridiunal a salvé el piemunteis anterment je smorbi dl’intelighentsia türineisa a l’avrìo fait tüt el possìbil, per mandelo a fesse scrive.

© 2016 Fondazione Enrico Eandi
Via G. B. Bricherasio, 8 | 10128 - Torino
P.IVA 10168490018
www.fondazioneenricoeandi.it