Esse piemunteis

Né scritur europeng, Peter Nichols, gasëttié e curespondent del Times an Italia, ancamina un dij so lìber dedicà a nostra tera cun custe parole: “Conoscere il Piemonte, che cosa vi accade e perché, significa conoscere l’Europa” (Stampa Sera, 19/02/1992).

Sempe Nichols, ant un artìcul dj’ani ’70, a scrivìa:

Se fosse possibile riunire in Piemonte i grandi uomini che vi agirono, si formerebbe un’assemblea che nessuna regione d’Europa può vantare. Per me è incredibile scoprire ogni giorno quanti eroi della vita, del pensiero, del sudore si possono ritrovare su questo piccolissimo angolo del mondo, concentrati in uno spazio tanto esiguo.

Piemunt: na tera che, travers guere e suferense ed so popul, a l’ha guernà, per bin tre sécoj, n’identità a caràter öropeng, giüsta an cula época che tüta la penìsola italiana as trovava ant üna situassiun ed decadensa e ed somissiun. E bin, an cust cuntest stòric, la gent ed Piemunt a müra la cussiensa d’esse part ed né Stat e as forgià an chila un sens ancrös ed respunsabilità ch’a l’é la surziss d’un sens natüral e genit da lassé an ardità a le generassiun dij sécoj ch’a vniran apress.

Un Cap dé Stat öropeng ant el Setsent a disìa che s’a l’aveissa podü fé na sernia per n’ambassadur vreman vajant, a l’avrìa sernü un Piemunteis.

Custa a l’é na dimustrassiun scëta del caràter ch’a l’ha marcà nostra gent del passà, gent ch’a l’ha sempe arsarà an chila el sens ed le Stat; gent ch’a l’ha sempe sentüsse cunsienta ed lon che el Piemunt a rapresentava ant el cuntest ed l’Europa; gent onesta ant el crös e cun el büt e l’orgöj del travaj, generusa fina al sacrifissi, ma ant l’istess temp sarà ant un rö d’artegn ant el manifesté ij so sentiment. Propi custa particularità a l’ha arciamane cuj giüdissi general ed piemunteis temrus e paurus. A l’é nen pau la nostra, ma discressiun ch’i portuma andrinta fina ant j’ocasiun le pi maluröse.

Suens an ciamo: “Piemunteis fauss e curteis”. Son a lo diso cuj ch’an cunosso nen e ch’a mëscio el riserb cun la faussità. Per lon ch’a s’arciama a la curtesìa, sì, a l’é vera, nuj i suma curteis. El Piemunt a l’ha dürbì ij so pais e sue sità a tüti cuj ch’a sun rivà anbelessì, smunendje travaj e sigurëssa social, ma aidemì, custa grassiusità a l’é sensa dübit staita üna dle rasun ch’a l’han portà nostra bela lenga vers la stra dl’arcal.

© 2016 Fondazione Enrico Eandi
Via G. B. Bricherasio, 8 | 10128 - Torino
P.IVA 10168490018
www.fondazioneenricoeandi.it