Pasolini e le cultüre regiunaj

ALP vus ed l’arvira piemunteisa n. 5 – I serie November-Dzember 1975

Nosta pena sbürdìa dnans al poeta massà a bastunà e sbergnacà cuma na povra bestiëta sarvaja rivà da la campagna an bariera ed sità, a l’é, i cherduma, pi anreisà ed cula ed tanti so amis. Perché nuj Pasolini, i lo cunossìo dal temp dl'”academiuta di lingua furlana”, ch’a l’avìa fundà a Casarsa dla Letissia, anandiand al növ discurs del “dialet” dovrà cuma “lenga”, cuma na desfida a l’italian làder ed nosta ànima paisana e libertaria; i lo cunossìo da quand, sl’Antologìa dla Literatüra dialetal del 1900 (Editur Guanda Parma 1952) nost magìster ed poesìa e ed lenga piemunteisa, Pinin Pacot, a l’é stait per la prima vira bütà a l’onur del mund e arcunossü cuma un dij pi grand poeta regiunaj d’Italia e un dij pi amportant ch’a sìo stait bun ed fé na növa poesìa, e un descurs növ sla poesìa “aussì dita dialetal”. Tacà a l’anima stermà ed Pasolini, cula che mincatant a turnava a la lenga del pais (“Poesie dimenticate”, Üdin, 1965), a l’ha sempe trovasse nost travaj per cula ch’a l’é, dabun, cultüra popular.

Chi ch’a scriv ste povre righe, a desmentia nen che, s’a aveissa nen rescuntrà cula “Academiuta” e cula “Antologìa”, a sarìa stait n’om diferent, cun n’autra vita. El destin a la vorsü che el sercc as sareissa cun squasi la midema ansëgna: na smana anans la fin, Pasolini a l’era ansema nuj a Lecce, a un curs per professur, angagià ant la bataja per ij “dialet”. A l’avìa propunüme ed travajé ansema chiel per pübliche turna n’antologìa, ch’a teneissa an cunt, a l’é ciair, ed tüt lon ch’a l’ha cangiaje (un mund !) d’antlura a d’adess. Dop el debat che chiel a l’avìa avü a Lecce, an so testament spiritual, Pasolini a scrivìa per el cungress del partì radical: “L’alterità esiste anche di per sé nell’entropia capitalistica. Quivi essa gode (o per meglio dire patisce) la sua concretezza, la sua fattualità. Tra tali due dati esiste un rapporto di prevaricazione, spesso, appunto, orribile.

Trasformare il loro rapporto in un rapporto dialettico è appunto la funzione, fino ad oggi, del marxismo: rapporto dialettico tra la coltura della classe dominata e la coltura della classe dominante. Tale rapporto dialettico non sarebbe dunque più possibile là dove la cultura della classe dominata fosse scomparsa, eliminata abrogata come dite voi. Dunque bisogna lottare per la conservazione di tutte le forme alterne e subalterne di cultura”. A Lecce, set di anans, a la fin del debat, Pasolini a l’avìa dit (e son an pias virelo an piemunteis): “Fioa jer, el problema del dialet e ed so raport cun la cultüra dij padrun, a l’era ed due manere: o archeològic, filològic, cunservadur (arcöjta ed cansun, e via fort), opüra a l’era progressista ma a ciance, perché a vorìa nen tene cunt che el mund popular a cambia, e a cangia dcò so raport cun el mund burgheis. Ancöj, dop cust debat, poduma dì ch’i suma sürtì da custe due veje furme ed pensé: poduma dì ch’a-i é na stra növa, cula ed Bürat e dij so amis: esse nen ni archeològic, ni cunservadur (da la mira buna dla parola) ma gnanca esse progressista ant el sens retòric ed la parola; rendendse cunt che lon ch’a-i é ancura ed dialetal, ancöj, a l’é mutubin divers ed jer (per esempi, a pöl esse cul dij calabreis a Türin) e che ij dialet a pödo esse rivolüssiunari. Ij giuv che ancöj “a völo” parlé el langagi popular, ch’a lo amprendo se an famija gnün a l’avìa mustrajlo, a lo fan, magara sensa penseje trop dzura, perché a sento le bzogn ed loté cuntra un fassism növ, ch’a l’é cul ch’a vorerìa fene parlé tüit la midema lenga e dene la midema cultüra dla sossietà dij cunsüm e dla mnisera”.

Per lon, a ne smija che sert descurs ch’a vorerìo aussé ed lengage popular, bassandne ed j’autr, ch’a völo trové le diferense antra “lenghe” da protege a scola,e “dialet” da lassé perde; ch’a völo büté ed termo tra la cüsina e el peilo, tra l’eira e la ca, tra la cassina e la fàbrica, a sìo ed descurs vej cuma el cucu. Descurs ed progressista ed cuntrà ed Po, cuma ch’a disìa Broferi. Per lon, i savuma che, an seguitand nosta lota, Pasolini a l’é nen mort, ma a l’é ancura ansema nuj, tüchin.

© 2016 Fondazione Enrico Eandi
Via G. B. Bricherasio, 8 | 10128 - Torino
P.IVA 10168490018
www.fondazioneenricoeandi.it